Sant Quintí – Palà Vell – Font del Camilo.


Resum del recorregut.

Recorregut de poca dificultat de 7,38 km i 211 m de desnivell positiu que transcorrerà per la costa de Sant Quintí i la serra de Palà de Coma. Visitarem la Pedra dels Francesos, el Palà Vell, la Font del Camilo i el dolmen de la barraca dels Moixonaires entre d’altres coses.

Gran part del recorregut és per pistes. Tindrem un tram per corriols d’uns 500 metres que pujarà amb un fort pendent des de baix el Torrent de Coma fins a dalt la Costa de Sant Quintí.

En alguns punt trobarem bestiar lliure, tot i no ser perillós,  no ens fem responsables dels danys tan personals com materials que us  puguin causar. 

Quan passeu alguna porta de filat de les vaques, recordeu sempre de tancar-la.

Fonts: Llibre d’itineraris de Cardona, www.paladecoma.com

Descripció del recorregut:

Sortirem del trencant de la Masia del Mujal i agafarem la pista que puja a l’altre costat de carretera, cap a la Carena de Sant Quintí, on ben aviat ens trobarem amb un antic oratori, que resta sencer, però sense la imatge del sant, cremada durant la Guerra Civil (1936-39), ja que era una talla de fusta. Posteriorment es va fer una rèplica de guix, que es troba guardada a la masia del Mujal.

Oratori de Sant Quintí

Una mica més enllà hi ha la Pedra dels Francesos: un monòlit erigit en commemoració a la batalla que es va lliurar el diumenge 21 d’octubre de 1810 en els “plans del davant”. La batalla va enfrontar les tropes ocupants franceses, sota el comandament del general MacDonald, amb l’exèrcit espanyol i el sometent local, dirigit pel marquès de Campoverde. Segons expliquen les cròniques, les tropes locals, tot i ser molt inferiors numèricament, van sortir victorioses amb una dotzena de morts i 38 soldats ferits, mentre que l’exèrcit francès va patir una forta derrota amb unes 400 baixes i una vuitantena de ferits.

Pedra dels Francesos

Pugem pel pas que hi ha a la paret de vinya i uns metres més amunt trobem la Capella de Sant Quintí, documentada des del segle XIII, la seva existència s’ha de vincular al nucli d’hàbitat del puig de Palà Vell i el camí ral de Cervera, que passava a prop d’aquí. L’any 1767, l’amo de la casa veïna del Mujal, que tenim en els plans de davant, va demanar permís al bisbe de Solsona per enderrocar la capella i traslladar el culte a la nova capella que volia aixecar a prop de casa seva, sota l’argument d’evitar així les profanacions i faltes comeses pels traginers i altres vianants que anaven i venien pel camí ral.

Capella de Sant Quintí

Baixem per l’altra banda i anem direcció a la pista principal. Uns metres més endavant trencarem a la dreta i començarem la baixada que ens portarà fins la carretera del barri de Coma. Al principi de la baixada ens trobarem amb les runes de Palà Vell. Es tracta d’un conjunt arqueològic d’època medieval que s’enlaira al cim del puig de Palà, un lloc que li atorgava un especial interès a l’hora de garantir la defensa i control del territori. Els seus orígens es remunten a l’any 1005.

En el conjunt encara ara podem apreciar l’estructura de la torre de planta circular que coronava el puig i el seu domini visual sobre la vall, així com l’enderroc dels diversos pavellons que l’envoltaven.

Palà Vell

Al final de la baixada, agafarem la carretera direcció Bergús. Davant nostre tenim la Caseta de Palà, un forn i el mas de Palà de Coma. La primera referència històrica de Palà de Coma és de l’any 1463, coincidint amb el moment en que es deixa de tenir constància del Palà Vell. L’any 1711 fou assetjada i cremada per part dels francesos i espanyols després del Setge fallit del Castell de Cardona. Així l’aspecte actual és el de la reforma que hi van fer llavors.

Trencarem a l’esquerra i seguirem un camí que ens conduirà a un antic Forn de Teules del que actualment només podem veure el seu interior, ja que la coberta va col·lapsar.

Forn de teules

Ens desviem per un camí que segueix per sota del forn i anirem a parar a la Font del Camilo. El seu nom es deu a Camilo Villaró i Monell, un cardoní emigrat a l’Argentina a la segona meitat del segle XIX. Va retornar a les primeres dècades del segle passat amb una petita fortuna, amb la voluntat de viure els seus darrers dies a la seva vila nativa. Com que era molt amic dels amos de Palà, habitualment anava a passar uns dies a la casa, i per al seu esbarjo es va entretenir en la construcció d’aquesta font.

Font del Camilo

Pujarem per un petit corriol que hi ha al costat de la font i continuarem per la pista cap a la dreta, just quan comença la pujada, en mig d’un fort revolt, haurem de continuar recte obrint una porta de filats que hi ha. A partir d’aquí iniciarem una pujada que ens portarà al cim de la carena de Sant Quintí. Al principi el camí va pel mig d’una rasa i poc després passem entre una bassa i un camp per girar de seguit a l’esquerra i continuar per un camí que cada cop s’enfilarà més. En aquesta raconada podem veure alguns pins que van sobreviure a l’incendi de l’estiu de 1998 i que pugen molt alt i rectes. El turó que tenim a l’esquerra és el turó de Matamoros, on a la part més alta hi ha les runes d’una torre medieval.

Pi

Seguim pujant i quan el camí es torna molt dret agafem un corriol que segueix a l’esquerra pel mig de la rasa. Ens ho agafarem amb calma, per què ens esperen uns metres de força pendent. A mitja pujada ens trobem amb una petita barraca. Aquestes barraques són construccions que servien per guardar les eines i protegir de la pluja als vinyataires que tenien cura de les vinyes. Són fetes de pedra seca i són un exemple de la tradicional arquitectura rural. Amb l’arribada de la fil·loxera a la dècada del 1890 les vinyes van desaparèixer i van ser substituïdes pels conreus de cereals i oliveres, quedant la major part de barraques abandonades. D’aquesta barraca en destaca l’entrada en forma d’arc gòtic, com no n’hem vist cap altra d’igual per les rodalies de Cardona.

Barraca

Un cop a dalt de la carena trobarem el dolmen de la barraca dels Moixonaires. Es tracta d’una sepultura megalítica a la que se li pot atribuir una antiguitat de 2000 anys abans de la nostra era.

Dolmen de la barraca dels Moixonaires

Una mica més endavant serem al punt més alt de la nostra ruta, des d’on observem la gran serralada de Castelltallat. Al fons, els residus de les mines de Súria i la zona alta de Manresa.

Baixarem fins la pista principal i girarem a l’esquerra, seguirem l’antic camí del Miracle, que ja fa anys el van transforma en una pista ample fins arribar al punt de sortida de la nostra ruta.

Powered by Wikiloc