Ja tenim la samarreta de l’Skyrunner a casa ben guardada !!!
Al final han sigut 19 hores de patiment per aconseguir-la. Pels que ja coneixeu la travessa no cal que us digui que val la pena estar-hi uns dies. Us adjunto una breu crònica per explicar-vos quines sensacions vaig tenir durant tota la proba…..
El divendres 29 vaig arribar a les 19:30 al pàrking de Restanca, allà em vaig trobar l’Alvaro de Bilbao, que era el segon any que venia a fer la Carros, l’any passat es va retirar quan portava 15 hores i només li faltava un tram per acabar per que el company amb qui anava va petar. Vem decidir pujar ràpid, per no quedar-nos sense sopar. Tot pujant cap al refugi ja vaig veure que ell no patia gaire pujant, mentre jo ja estava suant ell pujava amb un moxilot el doble de gran que el meu i fumant-se un puret.
Vem arribar a temps per sopar, vem seure a taula i al costat teníem dues feres que ja havien acabat en menys de 13 hores. Després d’haver entrenat el caminar de nit per camins de Montserrat que coneixo bastant ja tenia clar que quan menys estona tingues que caminar de nit millor, això va fer que em planteges sortir a les 4:00 per arribar al Contraix quan es fes de dia, l’Alvaro tenia intenció de fer-ho en 15 hores i em va dir que sortiria cap a les 7:00. Després de sopar cap al llit per descansar el màxim.
A les 3:40 em llevo, esmorzo una mica i a les 4:10 surto de Restanca. Hi havia bastant moviment vaig sortir sol però veia bastants llums que s’enfilaven cap a Coll Crestada, uns minuts més tard vaig veure que pujaven un parell que portaven un lluminària molt potent i em vaig ajuntar amb ells. Eren dos nois d’Alacant, tots dos ho havien intentat l’any passat però es van retirar a Saboredo i aquest any venien millor preparats, sobretot el Juanjo. Al arribar a Coll Crestada ens ajuntem amb un grupet de 4 bascos i vem anar junts fins al Ventosa on vem passar a les 6:00, allà ens ajuntem amb 2 de Barcelona, i sortim tots junts direcció al Contraix, quan arribem al peu del Contraix comença a clareja, començo a tibar fort cap amunt, i ens anem estirant, amb una hora i mitja ens plantem al Coll, amb un dels dos nois de Barcelona i el Juanjo. Els hi dic que jo vaig tirant, per no refredar-me suposant que ells esperarien als seus companys que s’havien quedat en la pujada, però em diuen que també venen. Al començar la baixada ja ens posem a corre, dels tres jo era el que més lent baixava i em quedo a darrera, ja començo a veure que el dia serà llarg, fem la baixadeta (800 metres de desnivell) i a les 8:54 arribem a l’Estany Llong, barreta i beguda i amunt cap a la Collada de Dellui. Quan portem uns 15 minuts ens trobem a un Skyrunner de veritat que baixa com una bala, és el Quico Soler, son poc més de les 9 i comencem a fer càbales de a quina hora ha sortit i , el misteri s’acaba una mica més endavant on trobem un altre que ho feia en sentit contrari i el Juanjo el coneixia de l’any passat. Ens diu que ell i el Quico havien sortit de Amitges, la diferencia esta en que ell havia sortit a les 12:00, i el Quico a les 5:00 !!!, es adir am poc més de 4 hores ja havia fet gairebé la meitat del recorregut. Seguim pujant cap a Dellui a bon ritme, pujant vaig davant tibant però un comença la baixada em quedo darrera, quan arribem a les vies a bora de l’Estany Tort els hi dic que jo afluixo el ritme que em quedo, arribo a Colomina a les 11:34, quan jo arribo el Juanjo esta ja a punt de sortir em demana si vinc, però l i dic que tiri que jo volia menjar una miqueta (torró xixona, fruits secs i Power Bar).
Sortint de Colomina, trobo a l’Alvaro que havia sortit 2 hores més tard i ja estava arribant al Refugi de Colomina, després de fer el Pas de l’Ós i un cop pasada la Collada de Saburó arribant al Refugi de Josep Maria Blanch, ja no puc seguir més el seu ritme i em quedo enrere. Arribo al Josep Maria Blanc a les 13: 35 (dues menys de les que tenia previst).
Decideixo anar per la pista direcció a Mallafré per corre la màxima estona possible, de fet em proposo no parar fins arribar als túnels enfonsats. Hi ha moments que tinc ganes de parar i caminar però se que el millor es guanyar temps, tot el tram de camí que faci de dia serà tros que m’estalviaré de fer-lo de nit. Arribo a Mallafré a les 15:45, per primera vegada començo a veure clar que puc arribar fins a Colomers encara amb la llum del dia, i això em dona moral. La pujada a Amitges es fa molt dura, amb les cames ja molt cansades i el sol que pica de valent a les dures rampes de la pista que puja fins a Amitges, fa que trigui 1:15 per arribar a Amitges (res a veure amb els 45 minuts escassos que vem trigar amb el Jordi i el Quique, quan vem anar el mes de juny). Al refugi de Amitges em trobo al Juanjo que havia parat a menjar-se un pa amb tomàquet amb pernil, menjo una barreta i sense perdre més temps surto amb ell.
Pujant al port de Ratera ja veig que les cames em pesen, però quan començo a patir és a la baixada cap a Saboredo, al baixar em feien mal el genolls i també els quàdriceps, encara que sembli mentida vaig més lent baixant que pujant. Arribant a Saboredo ens atrapen un grupet de 5 (un matrimoni basc, i un noi de la U.E.C. Anoia, un de Manresa i un de Sant Cugat). A les 18:38 arribem a Saboredo, on trobem el guarda que esta fet pols per que des del divendres a les 7 del matí que no descansa per donar avituallament als corredors. Pugem tots junts fins el Coll de Sendrosa, però a la baixada no puc seguir-los, i el Juanjo es queda a fer-me companyia. Just abans d’arribar a Colomers, ens trobem al conegut del Juanjo que havíem vist al matí, anava amb un genoll tocat d’una caiguda, encara li quedava força tros per arribar i només li quedaven 3 hores per complir les 24. A les 20:25 estem a Colomers, quan arribem estan a punt de sortir el grupet de 5, el Juanjo em diu que se’n va amb ells, i jo també m’apunto per no fer el tram de nit sol. Pujant al Port de Caldes, em trobo bé potser el got de brou calent que vaig prendre a Colomers em va reanimar, de tal manera que em poso al davant del grup i ens posem en fila bastant estirats. Al arribar a dalt ja s’ha fet de nit, i al començar a baixar tronen els dolors als genolls, cada cop més forts. El tram fins a Coll Crestada es fa etern, i a partir d’aquí fins a Restanca és tot baixada.
Definitivament acabo petant i baixo com puc, em quedo amb els matrimoni basc que m’esperen, mentres tant pasa un grupet que havíem avançat a Amitges i més tard pasa un que anava corrent. Després d’unes quantes relliscades sense arribar a caure a terra ja veig la lluny del Refugi, a les 23:12 arribo a Restanca,….total 19:02 minuts de patiment. Al entrar el refugi, em ve un mareig, em venen arcades però no tinc res per treure, he de remullar-me el cap i estirar-me a sobre un banc amb les cames en alt. Quan se’m pasa una dutxa d’aigua freda i un plat de macarrons que es va curra el guarda pels que havíem arribat mes tard de les 10.
 |
 |
 |